Un tema massa complicat com per que algú com jo el resolgui, però massa interessant com per no deixar-lo de banda. Quan ens posem a reflexionar sobre el que ens envolta, tot, toquem totes les branques del coneixement. El punt amb més gràcia és, per a mi, aquell on es troben totes s’hi troben. On la filosofia dansa amb la física i a la vegada amb la psicologia. Plantegem-nos doncs la següent pregunta, les nostres vides estan dirigides pel destí o per l’atzar? Tenim uns objectius predeterminats o allò que fem és totalment atzarós i no les casualitats són només casualitats? Difícil.
Quan miro al veu voltant veig massa coses perfectes com perquè aquestes siguin fruit de l’atzar. Només aixecant la vista veig una paret verda de vegetació. En aquesta interacció entre jo i el que tinc davant hi ha tantes coses a explicar, tants perfeccionismes darrere que em meravella. pensem en la increïble màquina que és l’ull humà de tal manera que jo pugui veure amb una resolució quasi divina la vegetació que tinc al davant. El sistema de lents, receptors, nervis, conductes, etc. que hi ha al darrere és increïble. Sense deixar de banda la consciència que em permet analitzar el que veuen els meus ulls. I a sobre hi ha un sistema igual o més complex dins la pròpia vegetació, la seva forma, el seu mètode d’autoalimentació o la ultraestructura cel·lular que és diferent en els diferents tipus de cèl·lules que té. No deixem d’obviar que tot això és present dins d’aquesta interacció de la mirada. Intentem imaginar per un moment l’enormitat i la complexitat d’una ciutat, de la Terra, de l’Univers, o a la inversa, d’un no-tan-simple àtom. Massa perfecció. Tot això és fruit de l’atzar? Pensem.
